HISTÒRIA DEL QUIROMASSATGE

Per entendre el quiromassatge, mereix la pena fer un petit recorregut, per la història del massatge a les diferents cultures i països. 

Xina 

A l’emperador Huang Ti,  l’existència del qual, segons uns es remunta a 2.500 anys abans de Crist i segons d’altres a 1.000, se li atribueix l’obra Nei Ching, en la que es parla de la curació, mitjançant friccions i amassaments sobre la pell i els músculs, tenint en compte el ritme respiratori. Un dels seus paràgrafs comença dient: “primer s’ha de sentir amb la ma i traçar el sistema del cos: S’han de seguir els impulsos de les mans per igual...”

Durant la dinastia Tang (609 – 907 d. C.), es reconeixien quatre tipus de terapeutes: metges, acupuntors, massatgistes i exorcistes.

Egipte

També a la història del remot Egipte, trobem diferents referències a la imposició de mans i al massatge, generalment combinat amb la manipulació als plexes o zones chacrals, així com a zones musculars amb finalitat terapèutica.

Aquest art al igual que les arts endevinatòries, l’ensinistrament d’animals o l’encantament de serps i les teràpies de la son, es torbaven en mans dels sacerdots, que van arribar a ser experts en fisioteràpia.

En alguns tipus de massatges sedants, s’utilitzava també l’ajut dels colors, sent les primeres passes de la cromoteràpia actual.

India

Segons McAuliffe, a l’antiga India, la pràctica dels massatges, es coneixia com samvahana. Ja en antics tractats de medicina hindús, com l’Ayur-Veda, si troben referències al massatge amb finalitats terapèutiques, usant per definir-ho termes com palpament, fregues, fricció.

El Chamboning, és una antiga tècnica de massatge, en la qual les fregues s’efectuaven amb l’ajut del suc de certes llimones, per l’efecte benèfic i aromàtic de les mateixes, que amés, aportaven suavitat a la pell, precisament, la deformació del vocable chamboning, dona lloc a la paraula xampú.

A altres tècniques a l'antiga India, com la teràpia chracal, l'ús de les mans a determinats punts del cos, són també una constant.

Grècia 

A l’antiga Grècia, van florejar-hi les ciències i les arts, al igual que el culte al formosor del cos, aquest culte portà cap a les competicions esportives, on els aliptes, s’ocupaven d’untar amb olis els cossos dels atletes i eren amés experts massatgistes, especialitzats en esquinços, torçades i dislocacions.

Homer, a la seva obra l’Odissea, descriu formoses i fortes mans de dones ungint i fregant els cossos dels soldats, per relaxar-los i aconseguir la distensió muscular.

També a Grècia foren pioners de la hidroteràpia, que juntament amb el massatge, era utilitzada en el gimnasos on es preparaven els atletes pels Jocs Olímpics. Al bany fred emprant l’estringil per alliberar la pell dels olis sobrants, li seguien els massatges relaxants.

Hipòcrites (450 a.C.), considerat com el pare de la medicina, en el seu “Tractat de les articulacions i les fractures”, dictava una sèrie de normes amb relació a les teràpies manuals, que a la seva vegada, havia rebut dels seus avantpassats, el que evidència l’antiguitat del massatge. En aquest tractat es posa de manifest la necessitat de fer el massatge a les extremitats inferiors en direcció al cor, que és lo indicat per activar la circulació de retorn venós. Hem de tenir en compte que la circulació sanguínia no es va descobrir fins dos mil anys desprès a occident. Per definir aquest tipus de massatge ascendent Hipòcrites utilitzà el terme anatripsis.

Claudi Galeno (131 – 210 d.C.), composà el seu “Tractat d’higiene”, on admetia com importants tres centres orgànics: el cor, el fetge i el cervell. En aquest tractat, opinava que la malaltia consistia en un desequilibri de l’economia vital de l’organisme, la seva màxima sentència és: “La Natura no fa rés en va”. Galeno fou comissionat per reglamentar les activitats dels aliptes, amb relació als atletes i gladiadors. En temps de Galeno el massatge gaudia de gran prestigi des del punt de vista terapèutic.

Roma

Entre les moltes herències, que l’imperi romà va adquirir de la cultura hel·lènica, si troba el massatge.

A la Roma imperial i clàssica, es trobaven completament lligades entre sí, les cures, les aigües termals, els balnearis, les restauracions i els massatges.

Els massatges es practicaven per eliminar deficiències orgàniques, així com per estar en forma i corregir defectes de postura, es practicaven també els massatges esvaïdors o relaxants, tots ells units a copiosos menjars i banys relaxants, al objecte de satisfer el paladar i la golosia.

El metge Asclepíades de Bitinia, sostenia que a la Natura, tot passa per necessitat i que la Natura va a la seva, poden de vegades beneficiar i d’altres perjudicar.

Asclepíades, combinava el massatge, la dieta, els banys, les begudes i les drogues de component suau, per produir un plaer terapèutic i una evasió tranquil·litzadora. Es va dedicar a tractar pacients amb trastorns psíquics, dolença que ell va anomenar nefritis i en el tractament de la qual i unia el massatge.

Termison i Areteo, deixebles de l’anterior, varen contribuir de manera eficaç a la difusió del massatge, mitjançant la popularització de les seves virtuts terapèutiques.

Existien a l’Imperi Romà uns especialistes en medicina esportiva i de recuperació, anomenats vulnerari, que eren massatgistes esportius i uns altres anomenats ungüentari, que eren especialistes en ungüents i pomades.

El massatge al llarg de l’Edat Mitjana

Les tendències hipocràtiques i moralitzants d’una època,  varen anar generant una atmosfera totalment enrarida, que generava lo malaltís, barreja de superstició, incultura i prejuicis.

Es va arribar a considerar el cos portador del ferment del pecat, (fomes peccati), passant en contrapartida a donar un lloc tremendament exagerat a l’esperit i els seus valors ètic-morals.

En aquest ambient és veritablement d’encomi la labor d’aquells, que sense falsos pudors, varen seguir desenvolupant les tècniques del massatge, sense l’hipòcrita temor als cossos despullats, a fi de fer-los massatges, friccions i manipular-los.

Celio Aureliano, metge del segle V, va unir el massatge a les dietes, als banys de sol i als exercicis respiratoris en les teràpies, que va realitzar principalment al nord d’Àfrica. En aquestes teràpies distingia dues maneres de treballar.

• Analepsis o tractament restaurador, basant-se en uncions i manipulacions sedants, encaminades a restaurar l’equilibri i les forces del pacient
• Metasíncrisis, tractament a partir de manipulacions més fortes i moviments de recuperació, exercicis i desbloquejos.  

Ecio de Amida, en el segle VI, va arribar a considerar el massatge com una forma de vida, recomanant utilitzar-lo, juntament amb les uncions, tres vegades per dia.

Avicena, metge i filòsof àrab del segle XI, que ha passat a la posteritat amb el sobrenom de Príncep de la Medicina, va escriure el Canon de la Medicina i el Llibre de les Curacions, on s’explicaven les virtuts del massatge per desprès de exercicis prolongats o per eliminar les substàncies malsanes acumulades als muscles, mitjançant les friccions, que eliminaran a més la fatiga. Recomana les friccions suaus i aplicant olis, ja que en el cas de friccionar fort i asprament podrien ressentir-se els membres tractats.

El massatge des del Renaixement fins els nostre dies

Cap el segle XIX, el interès per la quiro-recuperació funcional, demostrat per alguns metges de la que podríem anomenar medicina científica, va obrir el camp pels estudiosos de l’anatomia i la fisiologia.

La desquartització i estudi dels orgues de dotzenes da cadàvers i els experiments amb animals, varen donar lloc al descobriment del funcionament del sistema sanguini i de les corrents limfàtiques, així com del comportament dels sintema nerviós, fent evolucionar el massatge, fins lo que en els nostres dies es coneix com quiromassatge.

 Gabinet de Psicologia i Salut de
Montse Valls Giner - Powered by Monvall.com